El amigo sociólogo...

El amigo - compañero Josafat.... Nos permite conocerlo a través de la lengua catalana.

Josafat López Cruz, estudiant de Doctorat de Sociologia i membre fundador de la Xarxa d’estudiants mexicans de postgrau a l’UAB
El passat dilluns dia 20 de novembre es va celebrar el “Cicle Cultural i de Conferències sobre la Revolució Mexicana” de la mà de la Xarxa d’estudiants mexicans de postgrau de l’Autònoma. L’acte va commemorar el 96è aniversari de la Revolució, tot enfrontant-la amb el moviment a Oaxaca i la situació del país després de les eleccions.
Què queda a Mèxic de l’esperit de la Revolució?
Molt. Jo crec que a pràcticament tots els moviments socials que es donen avui a Mèxic hi ha present la simbologia de la Revolució: Zapata, Villa, Madero, etc. Per exemple ara, amb la situació postelectoral a Mèxic, on sembla que no hi ha gaire credibilitat: uns diuen que hi ha frau, d’altres diuen que no, no queda clar. Doncs, hi ha una consigna que diu “Sufragio efectivo, no imposición”, que es reprèn d’un dels actors principals de la Revolució Mexicana, Francisco Madero, que va dir “Sufragio efectivo, no reelección”. Ara afegeixen el terme imposición perquè es té la sensació que el poder econòmic i polític mexicà vol imposar a una persona que no hauria de governar. També la Constitució de 1917, que d’alguna manera va tancar la Revolució, ens regeix encara avui dia a Mèxic i segur que estarà present al llarg del segle XXI.
Recentment els incidents ocorreguts a Oaxaca ens mostren situacions d’impunitat per part de l’Administració Pública i de violació dels drets bàsics de l’ésser humà. El moviment a Oaxaca és un cas aïllat a Mèxic?
A la fi de la Revolució es conforma bàsicament el sistema polític mexicà. Quan acaba la Revolució es formen el Partido Nacional Revolucionario, el Partido Mexicano Revolucionario i el Partido Revolucionario Institucional, que és el que ens governa de 1934 a 1940. Aquest partit fixa les bases per a governar-nos fins a l’any 2000. En aquesta època el discurs era que hi havia democràcia, encara que era molt discutible que realment fos un sistema democràtic. El govern d’Oaxaca és justament un residu d’aquest vell sistema polític que encara sobreviu. Sembla que es va trencar quan es dóna una alternança al poder amb l’arribada del Partido de Acción Nacional (PAN), però, jo ho dubto. Disset dels 31 estats del país continuen governats per aquest sistema polític. És un sistema que alguns qualifiquen de caduc, però que, en realitat, encara té molt de poder i determina el joc de tot el sistema polític mexicà. Oaxaca és el segon estat més pobre del país. Aquest moviment no apareix del no-res. És un moviment que sorgeix després de molts anys de marginació, de pobresa, d’exclusió i d’abandonament, fins i tot per part del govern federal. Primer es van manifestar els professors d’educació bàsica i després, quan el governador va reprimir a aquest grup, és quan s’hi van adherir diferents organitzacions lliures de diversos municipis i comunitats. És aleshores que sorgeix un moviment oaxaquenc i ja no pròpiament magisterial. És l’emergència d’un moviment que ja estava latent. No crec que sigui aïllat perquè ja hi ha d’altres estats que han manifestat un recolzament obert al moviment en Oaxaca. El Movimento Oaxaqueño és un moviment que demana justícia, desenvolupament, l’eliminació de la pobresa i educació bàsica perquè també és un dels estats que té un major índex d’analfabetisme. Sembla que la revolució no s’ha acomplert en aquest estat.
El moviment a Oaxaca ha aconseguit que persones que abans vivien amb por surtin al carrer a demanar justícia. Es possible mantenir aquest esperit?
Mentre hi hagi una manca de sensibilitat per part del govern, mentre no s’atenguin les demandes, jo penso que continuarà. Justament molts la consideren inacabada la Revolució, però jo crec que ha servit com a base simbòlica per a d’altres moviments i alhora és una manera de conscienciar a la societat mexicana. La gent està despertant i pensa que ja no és possible mantenir-se en una societat en la que el 50% de la població es troba en una situació de pobresa i on tenim el tercer poder adquisitiu del món. Hi ha una desigualtat total. Si aquest moviment continua a aquest ritme, jo crec que fins i tot s’intensificarà. Lluny d’atendre les demandes socials el que es fa és reprimir a aquests moviments, fer-los callar. Brota un moviment, el reprimeixen; sorgeix un de nou, i així successivament. Estem parlant d’una nova revolució, segurament no en la dimensió de la del segle XX, però, sí d’una revolució. Tan debò sigui pacifica, tot i que ja hi ha hagut disset morts a Oaxaca. Aquests anys que vénen a Mèxic seran molt difícils i la situació postelectoral n’és la prova. Ara tenim dos presidents: un de legítim i un altre de legal. El primer ha pres possessió del càrrec el 20 de novembre en una sessió simbòlica i l’altre ho farà el dia 1 de desembre. Molts de nosaltres pensem que aquesta situació pot esclatar a nivell nacional el dia 1 de desembre. Esperem que no passi, però és un moviment que s’està articulant. L’Asamblea Popular del Pueblo de Oaxaca (APPO), que porta el moviment ara a Oaxaca, ja està aconseguint acords amb la coalició de partits que va postular López Obrador, i que, per tant, no reconeix a Calderón com a president. Quan això s’articuli, la presència serà nacional. L’APPO ja comença a parlar de l’Asamblea Popular de los Pueblos de México, en la qual participen sindicats, associacions civils, etc. I no només en el context nacional, sinó que fins i tot hi participen organitzacions d’emigrants als Estats Units.
Al cicle de conferències també es va parlar de les llengües indígenes. Quina és la situació actual d’aquestes llengües?
S’ha avançat en algunes àrees. De fet, després de la revolució es van formar instituts de llengua indígena i alguns centres educatius van començar a interessar-se per les llengües autòctones o indígenes. L’institut més important que encara roman avui dia és l’Instituto Nacional Indigenista (INI) de l’any 1948. Aquest institut atenia als grups indígenes, però amb la intenció d’integrar-los a la societat mexicana, tot deixant enrera la seva llengua, la seva cultura, els seus valors, etc. Als anys 70 s’intenta atendre a aquests grups especialment amb educació primària, també pels adults, però la línia era la mateixa. L’any 2002 l’INI es transforma en la Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indígenas on es fa un recompte de quantes llengües i grups ètnics existeixen i se n’impulsa el seu desenvolupament. Aquest desenvolupament implica que la seva llengua i la seva cultura es quedin enrera. Hi ha un grup dins de la Comissión que sí que s’interessa per impulsar les llengües indígenes, però, dels més de 67 grups ètnics n’hi ha pocs que tinguin la seva llengua codificada com a llengua escrita i això suposa un problema. Hi ha, però, diferents centres d’investigació com l’Instituto Nacional de Antropología y Historia i el Centro de Investigaciones y Estudios Superiores de Antropología Social, entre d’altres, que es preocupen per reconstruir la llengua i començar a impulsar-ne l’escriptura de la llengua.
Institucionalment, doncs, no hi ha una voluntat de mantenir aquest patrimoni?
No, ja ens agradaria. A diferència del que passa a Catalunya. Això va ser el que va reivindicar el Movimento Zapatista l’any 1994. Es demanava el reconeixement i el respecte de les pròpies formes de vida i de govern en aquestes comunitats on existeixen grups ètnics. Demanaven que aquests grups poguessin conformar els seus propis sistemes de govern i que alhora reivindiquessin la seva llengua. L’objectiu no era que substituïssin el castellà, sinó que fossin llengües obertes al creixement. Això no es va aconseguir i es van proposar noves reformes de llei que tampoc no van prosperar.
El problema és potser que els grups ètnics dels quals parlem tenen pocs recursos econòmics?
Exactament. Catalunya no estaria reivindicant fins i tot la nació si no tingués el poder econòmic que té. Andalusia no proposaria una política d’aquest estil perquè les condicions socioeconòmiques són diferents. Justament són grups pobres, cosa que tampoc indica que Indígena sigui sinònim de pobre o d’endarrerit, com normalment els qualifiquen. És un grup que des de les colònies està marginat. A finals del segle XX sembla que pren força. Quant de temps necessitarem per reivindicar la nostra llengua com es reivindica el català a Catalunya? No ho sé, però sí que hi ha alguns grups on s’està avançant molt. Hi ha moltes llengües que s’estan reivindicant i de les que es potencia l’educació bilingüe. Segurament trigarem molt de temps en aconseguir-ho, tot i que si mirem els censos, la població parlant, lluny de disminuir, va en augment.
Com a estudiant creus que el model educatiu mexicà és respectuós amb la riquesa cultural i lingüística del país?
No. No hi ha realment una política general on es contempli una educació bilingüe. Hi ha iniciatives, però estan molt limitades, especialment pel que fa als pressupostos. Als anys 60 es va impulsar l’educació bilingüe amb un model que donava prioritat a la integració. L’objectiu era formar una sèrie de líders que en tornar a les seves comunitats ensenyessin a la resta allò que havien après. El problema era que el model que havien après suposava la desarticulació de la comunitat i l’acceptació que la llengua indígena era un obstacle per al seu desenvolupament personal. Realment, no hi ha una política a nivell nacional que impulsi una educació bilingüe i intercultural. Els estudiants que som aquí a Barcelona quan tornem podem traslladar l’experiència catalana, per exemple, a nivell micro. Cal tenir present que la majoria de grups ètnics es concentren del centre al sud-est del país. A la zona del nord aquest debat no interessa.
Per finalitzar, quina és la idea que t’agradaria que tinguessin els estudiants catalans del Mèxic d’avui dia?
Doncs que Mèxic no és només el charro amb el barret gran, el petroli i les platges. A Mèxic conviuen 67 grups ètnics i això implica riquesa gastronòmica, lingüística, cultural, etc. Tampoc la nostra societat és la que presenta la televisió. La gent em diu que les novel•les mexicanes són molt maques i jo sóc bastant crític en aquest aspecte; normalment ens mostren a un noi blanc que condueix un BMW... la societat mexicana és una altra, és pluricultural. M’agradaria que tinguessin una visió crítica en lloc d’atendre al discurs dels mitjans massius que de vegades volen fer creure que tot està bé. També voldria destacar el Movimento Zapatista que, tot i haver perdut gran part de la seva capacitat de mobilització, interessa molt a Barcelona, i jo crec que a Europa en general, i del qual també se’n pot aprendre fora de Mèxic.
La Xarxa d’estudiants mexicans de postgrau de l’Autònoma és un grup que encara s’està conformant. Els seus membres són becaris de la Fundación Ford i la commemoració de la Revolució mexicana ha significat la seva presentació com a grup autònom. Al llarg d’aquest curs els estudiants mexicans tenen previst organitzar dues activitats més: una per debatre la situació actual a Mèxic i l’altra per abordar la qüestió indígena al món llatinoamericà.
Rocío Piñero Gat.

El amigo Jossa, como le conocemos, actúa como piensa, cualidad máxima del ser humano.
Para mayores informes remitase a respectivo correo.

Acá nos habla el amigo:

TRAUMAS POR RESOLVER
POR: JOSAFAT LOPEZ CRUZ.
Cada uno de nosotros, carga con una responsabilidad y un compromiso, primero consigo mismo y con la sociedad que nos vio nacer. Más bien cada uno carga con un trauma por resolver, así expresé en el primer momento que tuve oportunidad de integrarme físicamente con el grupo formal de becarios electos Ford, el día 7 de octubre de 2004.
Ya pertenecía a un grupo con proyectos, de amplias expectativas, ilusiones y compromisos en el corto y mediano plazos. Casualmente no escuche a nadie, que se preocupara lo que yo. “El fenómeno de la migración” en todo su contexto, y desde luego mi trauma por resolver; pasaron los meses ya como becarios electos y llego el curso de liderazgo. Muy esperado para todos, allí se experimento las ganas, el entusiasmo con que desarrollábamos las actividades y donde todos mostraron capacidad, liderazgo y actitud positiva.
Fue a esa etapa donde conviví con el grupo, se vino el curso de inglés, informática, y redacción, varios desafortunadamente no estuvimos, sin embargo cuando viajamos al lugar de destino de estudios, fui de los primeros que lo hizo, era un gran reto o desafío llegar a un lugar sin conocer. Poco a poco fueron llegando los demás y nos fuimos conectando. Llega un gran día 12 de noviembre y se les invita a un encuentro todos acuden, convivimos juntos hablamos, discutimos temas que nos atañen y mismo que dio pie al inicio de la organización para ver temas relevantes desde un punto de vista abierto y de forma inter o multidisciplinario. Así estamos iniciando los que nos encontramos en Barcelona.
Hay múltiples propuestas de todos los compañeros, eso enriquece el dialogo e incentiva a trabajar juntos por los temas mas apremiantes del nuestro país y del mundo.
Estamos encontrando los mecanismos para la organización que dará lugar a un esfuerzo colectivo, mismo que en un tiempo se espera ver distintos trabajos.
Así también los mecanismos para alcanzar y llevar a la práctica lo que estudiamos. Sin antes discutirlas ampliamente.